ZAC Browser: Navegador Web per a nens Autistes

L’Autisme es un desordre del desenvolupament majoritariament d’origen congènit que es manifesta en els primers anys de vida i segons la OMS afecta a 4 de cada 1000 nens aproximadament, es caracteritza per diferents graus d’alteració del llenguatge i la comunicació provocant l’aïllament emotiu i cognitiu del nen.

ZAC es una gran noticia, degut a que es el primer navegador web desenvolupat per a nens autistes, que sembla que els està ajudant a adquirir cert grau d’independència. L’idea sorgeix d’un informàtic jubilat avi d’un net autista.

A la següent adreça podeu trobar més informació sobre ZAC http://www.zacbrowser.com/

Per saber més sobre l’autisme:

Enllaços:

Castellà/Català
http://www.autismo.org.es/AE/default.htm
http://www.psicopedagogia.com/autismo/
http://www.autisme.com/
http://www.guiainfantil.com/salud/cuidadosespeciales/autista.htm
http://www.aepap.org/familia/autismo.htm

Anglès
http://www.nas.org.uk/
http://www.autismspeaks.org.uk/
http://www.autisticsociety.org/
http://www.autism.org.uk/autism
http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,1191843,00.html

Bibliografia:

• BARON-COHEN, S. Y otros: Autismo Una guía para padres , Madrid. Alianza Editorial. 1998.
• FRITH, U.:Autismo:Hacia una explicación del enigma. Madrid. Alianza Editorial. 1991.
• RIVIERE, A. Y otros:El tratamiento del autismo. Nuevas perspectivas. Madrid. Ministerio de Asuntos
  Sociales.1998.
• GARCIA SANCHEZ, J.N.: Autismo Valencia. Promolibro. 1992.
• American Psychiatric Association DSM IV. Manual Diagnóstico y Estadístico de los trastornos mentales. Editorial Masson.
• American Psychiatric Association, versión española coordinada por M. Valdés Miyar Masson,“Manual de diagnostico y estadística de los trastornos mentales (DSM IV)” Barcelona, 1995
• APNA (1979):Autismo Infantil. Cuestiones Actuales. Actas 1. Simposium Internacional de Autismo APNA-SEREM. Madrid.
• Ashen, Beatrice y Poser, E. “autismo, esquizofrenia y retraso mental” Ed. Fontanella,
• Diez Cuervo A (1982): Autismo infantil y epilepsia: anadisis etipatogénico y seguimiento de 104 casos. En: Diez Cuervo A (Ed.) Epilepsia y Conducta. Sanofi, Barcelona, pp: 107‑156
• Diez Cuervo A (1991): Incidencia de la epilepsia en el trastono autista. En: Varios autores (Ed.) Las Epilepsias. Un estudio multidisciplinar. Madrid, CEPE, pp:217‑246
• Diez Cuervo A, Garcia de León, M y González Sanz L (1989): Estudio de funciones cognitivas en niños autistas mediante cartografia eléctrica cerebral. Arch Neurobiol, 52:9‑16

Autonomia de l’infant

Carme Roca ens aporta aquest text sobre autonomia de l’infant:

Quan parlem d’autonomia de l´infant, ho fem com a infants competents des de que neixen. Hem de respectar-los perquè ells són els protagonistes del seu desenvolupament,o sigui, és l´infant qui fa i aprén les coses. Si s´afavoreix aquesta actitud, seran nens curiosos, actius i respectuosos( ja que l´adult l´ha tractat com a tal).

Hi ha 4 principis, que són la base de la autonomia i respecte envers als nens:

PRIMER: Valor de l’activitat autònoma

És la que el nen porta des de que neix, perquè la porta ell. Respecte per a la llibertat dels moviments és el mateix que autonomía motriu.

Es basa en la pròpia iniciativa del nen; això li proporciona un plaer i una experiència en el que ell fa per a ell mateix.

Ex: fem que…

Donem-li… —— NO —— deixem fer perque tingui

autonomía

Cadascú té un moment diferent de desenvolupament . Per tant, hem de respectar el temps de l´evolució de l´infant que no és el nostre!

El nen es manifesta amb els moviments i els gests i, per això, no hem de forçar-lo a cap posició, o sigui, ho ha de fer per sí sol.

Si avancem posicions i li falta maduresa, només creem dependència de l´adult en coses que no calen.

SEGON : Relació afectiva amb l´adult dins d´un marc institucional

És important donar estabilitat i regularitat dona seguretat a l´infant. Ha de sentir que hi ha una persona referent que li dona confiança. Cada infant té una vida diferent i ho hem de tenir en compte a l´hora de respondre´l.

L´adult també, ha de tenir confiança en l´infant.

És important creure en el que fem i transmetreu a l´infant perquè se senti segur.

TERCER: Valor del quotidià

És el moment en el que el nen pren consciència d´ell mateix i, això, és important del valor que té ell com a persona. S´han d´acceptar com són i passa per dues fases:

a) Llenguatge corporal de l´educadora: com el mirem, parlem, toquem, agafem,… ( depenent d´això es senten més segurs o més insegurs ). Sempre hem d´estar pendents del nen al que ens dirigim . Millor demanar-li les coses abans de fer-les (ex: puc posar-te la bata?) i convidar-lo. Hem de prevenir l´acció explicant-li abans el que anem a fer.

Tot això, és el fil conductor de la seva autonomía i no cal exigir.

b) On ha arribat? : Hem de tenir molt de compte del que parlem davant d´un nen i com ho fem. Hem d´escoltar-lo quan ens demani alguna cosa, ja que moltes vegades, no responem al nen del que està passant ( no ploris, no passa res ).

Tots els nens han d´estar vistos i, aquells que passen de llarg, que no fan soroll, que et criden l´atenció amb altres coses, perque tots volen ser importants i cadascú té un valor.

QUART: Importància del benestar físic

És un espai que no és el seu. Si es compleixen els 3 principis anteriors, té el que necessita per a desenvolupar-se; per tant, es compleix aquest últim principi.

El nen ha de tenir les necessitats bàsiques cobertes perquè pugui desenvolupar-se amb salut. S´ha d´intentar respectar al nen perquè pugui fer les coses amb plaer.

AUTONOMÍA A L´HORA DE MENJAR

• Posició agradable
• Que es pugui seure sol
• Que pugui començar a fer servir la cullera (sempre dues culleres per a no haver de treure-li la seva)
• Prevenir el que anirem a fer
• Sol.licitar la seva participació, no imposar-la ( en tens ganes? i, no és que ja ets gran!…)
• Donar-li temps
• Estar atents a les senyals del nen (si fa alguna cosa, perquè?)
• Mobiliari adequat i estris a mida.

AUTONOMÍA EN EL MOMENT DEL CANVI

• Organitzar els moments conflictius; per exemple: si baixa l´activitat canviar de proposta
• Preveure el que pot passar per a proposar coses diferents ( nens que peguen, que tenen son, ploren,…)
• És un moment de relació i afecte
• Saber intervenir per a que participi de mica en mica

DRETS DEL NEN/A

Hola a tots,

Carme Roca ens fa arribar el seguent text:

• El nen/a ha de disposar d´oportunitats i serveis per a que pugui desenvolupar-se física, mental, moral, espiritual i socialment de forma saludable i normal.
• El nen/a ha de tenir dret a crèixer i desenvolupar-se en bona salut.
• Els nens/es amb impediments socials han de rebre el tractament, la educació i la cura especial que requereix cada cas particular.
• El nen/a necessita amor i comprensió, per a un bon desenvolupament de la personalitat.
• El nen/a ha de tenir dret a rebre una educació que afavoreix la seva cultura general i li permeti desenvolupar, en condicions d´igualtat d´oportunitats, les seves aptituts, per arribar a ser un membre útil a la societat.
• El nen/a ha de disfrutar plenament de jocs.
• El nen/a ha de ser protegit contra tota forma d´abandonament. No s´ha de permetre al nen/a treballar abans d´una edat mínima adequada.

Amb tota aquesta llista sobre els drets del nen/a, volem fer veure i entendre a tothom que els nens/es han de ser ells mateixos.

Per aconseguir això, cal tenir bona autoestima, un bon autocontrol de la conducta, bon control emocional, relacionar-se bé amb els demés.

Hem d´ajudar-los a fer-els-hi veure que les coses tenen la importància depenent dels valors que li donem. Han d´intentar expressar els seus sentiments, respectant a tothom. Així, podran tenir una bona comunicació amb els demés.

En definitiva, tot això, servirà perquè quan siguin “grans” tinguin la opció a canviar d´opinió i prendre les seves pròpies decisions, encara que s´equivoquin. Tinguin opció a dir que NO, a demanar informació, a ser com siguin, a defensar-se, respectar-se, a ser tolerants, a saber posar-se en el lloc dels altres(empatía).

Finalment, hem d´ensenyar als nens/es a no dir mentides i a sentir-se bé.

Educar a qualsevol preu?

Interessant reflexió sobre el debat recorrent de si una bufetada a temps és acceptable o no.  Accedir a l’article.

Salutacions a tots,

Si pregunta per la mort? Parlem

A la darrera trobada de la FEAC que curiosament hauria d’haver tractat sobre l’humor, l’alegria i la felicitat, el tema de debat es va centrar, entre altres, en el fet de com respondre a la pregunta de la mort per part dels nostres fills.
Las darreres generacions tenim en la mort un concepte tabú, evidentment no és un tema del que agradi parlar, però si que l’herència socio-cultural que hem rebut no ens ha permès en molts casos incorporar-la realment com el que és, un fet més de la pròpia vida tant natural com pot ésser el fet de néixer.
Entenem la mort de dues maneres: la primera és la mort dels altres, d’aquells no propers, la mort televisiva, la mort d’aquells que no coneixem, com quelcom aliè, que hem incorporat a la nostra vida quotidiana, com un fet estadístic compartint espai amb els esports o el pronòstic del temps. la segona, la mort, la dels propers, esperada o inesperada, per procés natural o traumàtic, viscuda a la nostra infància moltes vegades com quelcom puntual, llunyà i de la qual ens van parlar poc o gens i que no vam acabar d’entendre, restant moltes vegades el record del fet traumàtic més que el record de la pròpia persona.
A mesura que ens anem fent adults l’anem incorporant dins la nostra realitat intentant quedar-nos amb el record perdurable de la persona finida, però molts cops aquella herència ens fa passar de puntetes i el record es perd en l’oblit de la quotidianitat o de la pròpia por a recordar.
Potser per això, s’ens fa tant difícil o ens fa recança parlar-ho amb els nostres fills.
Com explicar-ho?
Moltes vegades intentem evitar parlar de la mort davant seu, o intentem esquivar les seves preguntes, aquesta actitud crea encara més confusió i el que imaginen és pitjor que la realitat.
Sigui una mort propera o no o per simple curiositat es pot explicar que totes les persones es moren que després no hi ha patiment, que podem estar tristos de tant en quant perquè la trobem a faltar però que sempre estarà amb nosaltres mentre estigui present en el nostre record.
Davant d’una mort és possible que reaccioni com si no li importés, semblant una actitud insensible, dependrà de l’edat del nen però realment no és així, simplement és la mateixa fase que passem els adults, la de la negació, cal donar-li temps i ser respectuosos per assimilar la nova situació.
En tot cas, cal ser sincers i no amagar la realitat amb el pretext de protegir-los, cal ser pacients i adequar-nos a les seves preguntes en cada etapa de la seva infantesa.
Bibliografia:
Huisman-Perrin, Emmanuelle, La mort explicada a la meva filla, 2003, Editorial Empúries ISBN: 8475965377, Barcelona
JOVER,Susana. ¿Qué significan la muerte y el morir para el niño?.Rol – Revista de Enfermeria, año 2, vol: 19. Barcelona.
KÜBLER-ROSS, Elisabeth. Carta a un niño. Barcelona: Luciérnaga, 1991.
MÈLICH, Joan Carles i POCH, Concepció. “La necessitat d’una Pedagogia de la Mort a l’Escola”, Rev. Perspectiva Escolar, núm. 188 Oct. 1994, pàgs. 46-51. Barcelona: Associación de meastros Rosa Sensat, 1994
PLAXATS, Maria Antònia. “Per a una pedagogia del dol – Necessitat d’elaborar el dol davant una pèrdua”-. Diario de la Escuela de Verano de la Asociación de Maestros Rosa Sensat – Barcelona: Julio 1994.
PLAXATS, Maria Antònia i POCH, Concepció. “Els infants també parlen de la pèrdua, el sofriment i la mort”. Revista Infància -Educar de 0 a 6 anys, num. 104, Set-Oct. 1998, pàg. 33-37. Barcelona: Asociación de Mestres Rosa Sensat, 1998.
PLAXATS, Maria Antònia i POCH, Concepció. “Hablar de la pérdida, el sufrimiento, la muerte”. Revista Infancia-Educar de 0 a 6 años-, num. 58, Nov-Dic 1999, pàgs. 36-39. Barcelona: Asociación de Maestros Rosa Sensat, 1999.
POCH, Concepció. De la Vida i de la Mort. Reflexions i propostes per a educadors i pares. Barcelona: Claret, 1996.

Manca d’atenció: Hiperactiu?

	Manca d’atenció: Hiperactiu?
Segur que heu sentit a parlar darrerament molt d’aquesta paraula, i sincerament crec que en sentirem a parlar molt en temps propers. Tot el que escric a partir d’ara és només una opinió i ho transcric sota el més humil dels punts de vista. El TDAH són les sigles per definir el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat encara que habitualment van molt lligades. Quan dic que en sentirem a parlar molt, és per que darrerament sembla que han augmentat els casos diagnosticats sobretot en l’àmbit urbà i sembla que diferents grups han trobat un filó per fer negoci uns, i altres per diagnosticar i encasellar possibles altres patologies més difícils de detectar i de tractar. Ara mateix us faré cinc cèntims de què vull dir quan parlo de negoci, però abans deixeu-me dir que cada cop hi ha sospites més que provades que un tant per cent elevat de diagnòstics d’hiperactivitat són el que anomenem falssos positius, és a dir nens que han estat diagnosticats com a hiperactius i en realitat no ho són, molts d’ells tractats farmacològicament. La farmacologia en infants per regular la manca d’atenció i la hiperactivitat es basa principalment en l’administració d’Estimulants del sistema nerviós central amb una substància activa anomenada “Metilfenidato” http://www.eutimia.com/psicofarmacos/psicoestimulantes/metilfenidato.htm i segurament el més conegut com a nom comercial és el “Ritalin”, “Rubifen” i “Concerta”. La indústria farmacèutica ha trobat un filó ja fa molt de temps en l’administració de fàrmacs amb aquest principi actiu en tot el continent americà “desenvolupat”. Als EEUU milers de nens són tractats des de finals dels vuitanta amb aquesta droga. Europa i, per inclusió Espanya i Catalunya, són un terreny poc trillat i una font de negoci important i no seré jo qui us parli de la voracitat d’aquest sector. Molts dels ja adolescents i post-adolescents tractats amb aquests fàrmacs són ara les víctimes d’aquests amb efectes secundaris irreversibles, cal dir que no tos els casos tenen aquest desenllaç i que segurament en molts era necessari un tractament però, era necessàriament aquest? Tot això ve a col·lació de que a un conegut meu fa quatre dies li han començat a fer un tractament al seu fill amb aquest fàrmac, després del diagnòstic dels educadors i del grup terapèutic d’un conegut hospital de Barcelona. El tutor del nen va comentar-li als pares que havia notat des de feia dues setmanes una millora substancial en el nen i això demostrava que aquest tractament era necessari i efectiu, llàstima que només fes dos dies que el nen prenia el fàrmac i en el que s’anomena dosis de control, és a dir una presa al dia amb efecte de 4 hores i fora de l’horari escolar… Ja transmetem molts dels nostres problemes als nostres fills i volem veure reflectides les nostres pròpies carències en el seu comportament, desitjo que siguem capaços de reflexionar i saber demanar una segona opinió, un segon diagnòstic i possibles alternatives.
Enllaços:
http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/spanish/druginfo/medmaster/a682188-es.html http:/ /www.dsalud.com/numero84_5.htm http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2188152 http://www.pediatraldia.cl/ritalin.htm http://www.psiquiatria.com/articulos/adicciones/drogas/anfetaminas_y_extasis/29969/
Bibliografia:
Armstrong,T.: Síndrome de déficit de atención con o sin hiperactividad. Estrategias en el aula. Barcelona. Paidós. Ávila de Encio, C. y Polaino Lorente, A.: El Trastorno por Déficit de Atención con Hiperactividad, en Niños Preescolares. Ávila de Encio, C. Cómo vivir con un niño hiperactivo. Madrid. Narcea Barkley, R.A.: Niños hiperactivos. Cómo comprender y atender sus necesidades especiales. Buenos Aires. Paidós. Bauermeister, J.J.: Hiperactivo, Impulsivo, Distraído, ¿Me conoces? Guía acerca del Déficit Atencional para padres. Grupo Albor-Cohs Bornas, X., Servera, M. y Galván, M.R.: PEMPA: Programa de Mejora de la Reflexividad. Grupo ALBOR-COHS Brown, T.:Trastornos por Déficit de Atención y comorbilidades en niños, adolescentes y adultos.Masson, Barcelona FUNDACIÓN ADANA: Comportamiento y TDAH. Barcelona: Adana Fundación. Gallardo López, B.: Hijos Hiperactivos: Causas, Tratamiento, Test de Identificación. Ediciones CEAC. Barcelona. García Pérez, M.:ENFÓCATE: Programa de Entrenamiento en Focalización de la Atención.Grupo ALBOR-COHS. Madrid-Bilbao. García Pérez, M.:Rubén, el niño Hiperactivo. Grupo ALBOR-COHS. Madrid-Bilbao. García Pérez, M.:¡ Soy Hiperactivo ! ¿Qué puedo hacer?.Grupo ALBOR-COHS. Madrid-Bilbao. Gargallo López, B.: Hijos hiperactivos. Ed. CEAC Green, C., y Chee, K.: El niño muy movido o despistado. Ed. Médici Gutierrez, J.J., y otros: Guía básica sobre hiperactividad. Ed. Defensor del Menor en la Comunidad de Madrid. Madrid. Hallowell, E.M. y Ratey, J.J.: TDA: Controlando la hiperactividad. Cómo superar el déficit de atención con hiperactividad (ADHD) desde la infancia hasta la edad adulta. Paidós. Barcelona. Joselevich, E.: Síndrome de déficit de atención con o sin hiperactividad. AD/HD en niños, adolescentes y adultos. Buenos Aires. Paidós Lefa S. E.:Todo sobre el niño hiperactivo y cómo manejarlo, Editorial CIMS Miranda, A. y Santamaría, M.:Hiperactividad y Dificultades de Aprendizaje. Promolibro Miranda, A., Roselló, B., Soriano, M.Estudiantes con deficiencias atencionales. Ed. Promolibro Moreno, I.: Hiperactividad. Prevención, evaluación y tratamiento en la infancia. Ed. Pirámide. Madrid Mulas, F., y otros: Trastorno por déficit de atención e hiperactividad y epilepsia. Revista de Neurología, 39. Orjales Villar, I.:Déficit de Atención con Hiperactividad. Manual para padres y educadores. Ed. CEPE Madrid Orjales, I. y Polaino-Lorente, A.: Programas de intervención cognitivo-conductual para niños con déficit de atención con hiperactividad. Ed. CEPE. Madrid Orjales, I. y Polaino-Lorente, A.: Evaluación pediátrica de la eficacia terapéutica diferencial en el tratamiento de la hiperactividad infantil. Acta Pediátrica Española, 46. Orjales, I.:Programa de entrenamiento para descifrar instrucciones escritas. Indicado para niños y niñas impulsivos y con déficit de atención con hiperactividad/DDAH. Ed. CEPE. Madrid